De Rubí a Lledoners, una visita a l'Oriol i el Raül (II)

Xavier Corbera, portaveu d'Esquerra Republicana

(Continua de De Rubí a Lledoners. Una visita a l'Oriol i el Raül, I)

De cop i volta pica a la porta la funcionària i al darrera apareix, primer el Raül i darrera l'Oriol...

El Raül va amb uns texans, bambes i una dessuadora, porta una bossa i una ampolla d'aigua gran, es nota que a la presó fa exercici perquè el veig més fort que la darrera vegada. L'Oriol du texans i bambes i una camisa negra amb la funda de les ulleres a la butxaca de la camisa.

El temps s'atura de cop. Em sembla que va ser ahir el darrer cop que els vaig veure en persona, al Raül un dia a la plaça Salvador Allende de Rubí que anava a "fitxar" als jutjats de Rubí, aquells dies que van passar entre que va sortir d'Estremera i va tornar a entrar, i a l'Oriol... no ho recordo.

Aquell nus a l'estòmac desapareix amb les primeres abraçades, no cal ni una paraula per percebre que estan com un roure en cos i ànima, es nota en el caminar, en l'abraçada, en els ulls, en la gesticulació, es nota que estem davant d'homes excepcionals, persones amb les idees clares, amb una fermesa que frapa. Com esteu? És el primer que et surt, i ens responen que estan bé, que no patim, però és impossible no patir per ells, els ho diem. Xavi, em diu l'Oriol, heu d'explicar que tot aquest sacrifici no serà en va. Patiu lo just però, sobretot, esforceu-vos al màxim. Cada dia que estem aquí som més forts com a societat. No cal que els ho digui: saben que el seu sacrifici personal i familiar no quedarà en va. Malgrat que l'estomac cremi de tanta injustícia, serem perseverants, tindrem perspectiva i serem prou intel·ligents per no tancar-nos portes que semblen fàcils d'obrir a priori, i en canvi fermen aquelles que s'estan obrint amb la força de més gent.

Encara no ens hem assegut i ja els hem tornat a viure amb intensitat. El Raül seu i aprofito per demanar-li un glop d'aigua i l'Oriol agafa la cadira i la mou de lloc per buscar una posició més còmode.

Per on començar? La pregunta em ve al cap: comencem per la política, per l'àmbit personal, per l'experiència? Fem un comentari seriós, una petita broma? Jo no hi estic acostumat, és la primera vegada que entro en una presó i l'espai impressiona i condiciona, però poc a poc a mesura que anem parlant l'espai cada cop condiciona menys i a moments perds de vista què hi ha més enllà d'aquella petita sala.

El primer que parla és l'Oriol i em pregunta com estem per Rubí, em dona records pel Jordi i que faci arribar una abraçada per tothom. Parlem de la ciutat, analitzem la situació de la ciutat des de la vessant política però ens entretenim parlant de la ciutat en general, li explico el projecte que estem treballant i les similituds que té amb Sant Vicenç dels Horts. Parlem de la indústria i acabem recordant la rierada de 62. M'adono que potser estem parlant massa de Rubí i els meus companys també volen parlar, així que callo i escolto.

El Raül em pregunta pel Club Natació Rubí i m'explica la darrere vegada que va ser-hi. Va ser durant el poc temps que hi va haver entre la primera vegada que va entrar a Estremera i la segona, que ja no en va sortir. Va assistir a un partit del l'equip femení, i agraeix el detall que va tenir el president quan el va veure a les grades i el va convidar a seure amb ell a la llotja.

Passa l'estona volant, parlem molt, fem alguna broma que ens regala somriures per tots sis, parlem poc dels petits, són qüestions tant personals que no cal aprofundir, però si que els dic que tothom pensa en els seus fills, que ens intentem posar a la seva pell i que patim per ells, i que tindran una cosa que la resta no tindran, l'exemple de dignitat i fermesa davant dels ulls de tothom.

Durant la conversa els he donat les cartes que portava manuscrites, les han llegit per sobre i s'han excusat perquè no les podran respondre totes. Després les llegiran amb calma. El Raül treu un retolador negre i, sobre un foli blanc que he portat, ens fa un dibuix per Rubí, l'Oriol agafa un retolador verd i ens escriu unes paraules. Quan arribi a Rubí li donaré al Robert perquè el porti a emmarcar, el posarem al local d'Esquerra en honor seu.

És hora de marxar. Un funcionari a qui no li veig la cara pica a la porta i aquí acaba la visita. Sortim tots sis al passadís i conversem uns minuts abans de les darreres abraçades.

Xavier Corbera, regidor d'ERC