De Rubí a Lledoners. Una visita a l'Oriol i el Raül (I)

Xavier Corbera, regidor d'Esquerra

Ha començat l'hivern, avui es nota especialment, sobretot a la Catalunya Central on està situat el centre penitenciari de Lledoners.

M'acompaya el David, hem sortit de Rubí amb temps. Sóc previsor i no voldria arribar tard ni amb presses, vull tenir el cap clar i la ment fresca, fa dies que penso en aquesta trobada, intento imaginar el moment de retrobar-nos, com estaran, què els hi diré, que em diran...

Quan arribem, decidim no dirigir-nos de seguida cap al centre penitenciari i anem al camp que hi ha al darrera, que ha agafat el nom del Camp dels Lledoners, segur que molts de vosaltres el coneixeu. Des d'allà es veu la presó en la seva immensitat, no és la primera vegada que hi vaig, i li explico al David la barreja de sentiments entre la bellesa del lloc (s'hi veuen els pirineus al fons) i el silenci que desprèn la presó. Hem vingut fins aquí per prendre consciència del moment, entrar en aquest recinte que es veu tan fred i distant des d'aquí impressiona.

Aparquem el cotxe dins dels límits del centre penitenciari, un espai reservat per a les visites, hi ha a tot estirar sis cotxes. Allà m'esperen l'Annabel, l'alcaldessa d'Arenys de Mar, l'Àlex, l'alcalde de Manlleu , i el Francesc , regidor de Mataró.

Ens saludem però no diem gaire cosa més, es percep el nus a l'estómac de tots quatre i les ganes que tenim d'entrar. Ens fem una foto davant de la porta, una foto de record, d'aquelles que es guarden per sempre.

Deixem les pertinences personals a la guixeta d'entrada, el mòbil l'he deixat al David, em fan deixar les monedes i les claus. Amb mi entro unes cartes manuscrites pels companys de Rubí  i la ploma que sempre m'acompanya, és tot el que ens deixen entrar.  A la sortida ho recuperarem, perquè nosaltres sortirem per tornar a casa.

Mostrem el document d'identitat i ens fan entrar en una sala, en uns minuts ens vindran a buscar, es com un sala d'espera d'un CAP amb una cinquantena de cadires, només hi som nosaltres. Les ganes de veure l'Oriol i el Raül després de tant de temps en impacienta, però ens ho dissimulem entre nosaltres.

Arriba una funcionaria que per la roba que porta sembla més aviat de seguretat, baixeta, morena i molt agradable. La seguim, obrim la tercera porta, a la presó fins que no es tanca la porta que tens al darrera no s'obre la del davant, passem al següent espai. Ja  Estem dins, primer  un passadís elevat amb uns vidres translúcids, després baixem unes escales. L'Annabel i jo anem al davant, la miro de reüll i noto que ella també s'està esforçant perquè els ulls que comencen a humitejar-se no es descontrolin. Penso que aquest és el trajecte que sovint han de fer els seus familiars, però sobretot els seus fills, esperant que s'obrin i es tanquin les portes, baixant escales, escoltant el silenci,  caminant darrera d'un funcionari, en aquell moment palpo la injustícia com no l'he sentida mai durant aquest darrer any. 

El sensació de silenci és cada vegada més gran, només es trenca quan arribem a un patí on el vent fa onejar amb força les banderes produint un petit soroll, repetitiu però agradable. Sembla que allà no hi hagi ningú més que nosaltres, però darrera dels murs que ens queden a la nostre dreta hi fan vida cinc centes persones.

La meva curiositat em fa preguntar a la noia on estan els presos polítics i on tenen el pati per poder caminar. Ens expliquen on  són i com d'aprop queda el camp del que us escrivia al principi.  Ens comenta que se sent molt quan hi ha gent en aquell camp. En aquest moment em ve la imatge de quan he estat allà dalt cridant llibertat, i noto la força que dona des de dins escoltar ,enmig d'aquest silenci, aquests crits de llibertat.

Obren una nova porta  i entrem a un altre edifici, a mi m'ho sembla, però com que estic dins ja no puc percebre ni la grandària ni la forma exterior, si és un edifici o un mòdul, sí que noto que estem a prop de la nostra destinació, tinc la gola seca, i demano anar al lavabo. M'indiquen una porta i entro, quan surto no hi veig ningú, només la funcionària en una cabina més elevada, d'on ho controla tot, em comenta que els meus companys ja són dins, a la sala 9. Demano si té aigua perquè l'aigua de l'aixeta no funciona, hauré d'esperar a la sortida, M'obre la porta i ja estic a la zona de les visites, em dirigeixo a la sala 9 i allà esperen drets l'Annabel, l'Àlex i el Francesc.

És una sala petita amb un lavabo, sis cadires i una petita taula al mig, d'aquestes quadrades tipus IKEA. Em fixo amb un mirall com els que tenim en els encreuaments dels carrers que permeten veure tots els angles de la sala.

La noia ens diu que ens esperem, estic uns moments dempeus fins que decideixo seure, penso que quan arribin l'Oriol i el Raul ja m'aixecaré. Sentim de lluny una porta que s'obre, una porta com les que em passat nosaltres, m'aixeco, però no ve ningú, escoltem uns passos que passen de llarg, no eren ells. Em trec la jaqueta i torno a seure i intercanviem unes paraules entre nosaltres, de cop i volta piquen a la porta, és la funcionària i al darrera apareix, primer el Raül i darrera l'Oriol...

Xavier Corbera, 28 d'octubre de 2018