L'antiga presó

Eduard Puigventós

Imagino que la majoria lectors tenen present que, just davant de l'oficina de la Policia Nacional, hi ha unes escales que porten directament a l'aparcament de l'Escardívol, com també un espai empedrat (i fins fa relativament poc temps senzillament cimentat) destinat a usos de la mateixa policia, on hi caben tres cotxes. Aquesta reduïda àrea, a casa meva, se n'hi diu la presó. I té tot el sentit del món: fins a inicis dels anys 80 allà hi havia hagut un vell casalot de planta baixa, a tocar de cal Bous, que havia acollit una petita presó. Un casalot molt antic, que havia estat un minúscul escorxador però que el 1862 s'havia transformat en centre de reclusió; un lloc de pas mentre les autoritats feien les gestions pertinents per conduir els presoners o retinguts cap a Terrassa o Barcelona, o emprat simplement com a cel·la de càstig.

Als anys 50, però, va deixar d'exercir aquesta missió; darrerament, els únics que hi feien cap eren o bé borratxos o bé colles de joves que eren enxampats en les seves bromes o bretolades. De fet, des de 1941 que ja no era només presó, sinó que també hi havia anat a parar part de la documentació municipal -la més antiga-, ja que l'administrativa i més propera en el temps fou salvaguardada al primer pis de l'edifici de l'Ajuntament, que havia patit una reforma important aquell any. Tanmateix, aquella situació de provisionalitat, en què la presó feia les funcions de magatzem o dipòsit, s'allargassà quaranta anys: quatre decennis en què tot aquell paperam va quedar absolutament oblidat, fins que el 1983, ja en democràcia i just abans que l'edifici fos enderrocat, l'Ajuntament en cedí la propietat al Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. Anys després, aquesta documentació retornaria a l'Arxiu Municipal.

Amb tota seguretat l'episodi més recordat dels gairebé 80 anys d'existència dels calabossos fou a inicis de la Guerra Civil. I és que just després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 i de l'esclat revolucionari a la rereguarda catalana, uns quants rubinencs foren fets presoners per milicians locals, acusant-los d'aquiescència amb el cop militar o senzillament per considerar-los ideològicament enemics. El més destacat, sens dubte, el Doctor Guardiet, com recollí, entre d'altres, un dels responsables de la seva detenció, Josep Martí Serrano, a Mossèn X i el Milicià. Al costat del rector de Sant Pere hi estigueren reclosos uns dies Pere Pi, antic cap del sometent; Remigi Brustenga, del Casal Popular; Antoni Moliner, en la seva condició de regidor de la CEDA; Josep Colomer; el pintor Josep Grau, una de les cares visibles de la Cambra Agrícola Oficial; i el carnisser Joan Martí.

Si bé un primer intent de treure'ls de la presó per tal d'assassinar-los fou aturat per les autoritats (un dia arribà un camió de Ripollet amb quatre homes armats on duien una llista de qui s'havien d'emportar, però l'alcalde Pere Aguilera els parà els peus perquè no volia entregar cap home si no se li presentava una ordre de la Conselleria de Governació), a la segona no els pogueren defensar. El 3 d'agost, un altre grup de forasters, acompanyats d'algun element local, desarmà els guardes que custodiaven l'edifici i s'endugueren al Dr. Guardiet, a en Josep Grau i l'Antoni Moliner, que foren trobats morts al lloc conegut com el Pi Bessó, a la carretera de la Rabassada, on avui dia un monòlit els recorda.

Eduard Puigventós, historiador local.