Rubinencs als camps nazis

Eduard Puigventós

Segur que molts dels lectors de Rubitv.cat han sentit a parlar de les llambordes Stolpersteine: són unes peces de formigó de 10x10 centímetres, cobertes d'una fulla de llautó on hi consten les dades de perseguits, torturats, condemnats i assassinats pel nazisme. Cada cop més presents a ciutats de tota Europa, les llambordes són col·locades davant de casa de les víctimes per tal de mantenir-ne viva la memòria, sense cap mena de distinció: jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats, dissidents polítics... tots foren damnificats d'una ideologia totalitària, mesquina i repugnant que no dubtà en enviar-los als camps de la mort que sorgiren a bona part del territori ocupat pels alemanys durant la II Guerra Mundial.

Hi ha un llambordí únic per a cada persona, fet a mà per l'artista Günter Demnig, qui inicià el projecte fa vint-i-cinc anys i que, avui dia, compta amb més de 50.000 stolpersteine col·locades personalment a 21 països d'arreu del continent. A casa nostra, la primera pedra es posà a Navàs (el Bages) el 2015, però actualment en són ja un centenar: n'hi ha també a Palà de Torruella, Sabadell, Manresa, Granollers, Castellar del Vallès, Cervera i diversos municipis de la Segarra, Igualada, els Guiamets (en homenatge a la nostra conciutadana Neus Català) i Girona.

A Rubí, el ple del 23 de febrer de 2017 aprovà una moció a fi de retre homenatge als 10 rubinencs -i a la Neus Català- que van ser deportats als camps de concentració i extermini de Mauthausen (Àustria) i Ravensbrück (Alemanya), juntament amb la intenció de crear una Taula de la Memòria Històrica on hi participarien les entitats locals. Aquest reconeixement vindria, també, per instal·lar les stolpersteine als nostres carrers abans d'un any, per poder-ne tenir un record públic i visible i fer avinent a tota la ciutadania el nostre respecte i dignificació d'unes persones que patiren els estralls del feixisme. Tanmateix, l'acord no s'ha dut a terme i hem perdut l'oportunitat que teníem enguany, quan Demnig vingué a Catalunya.

Qui van ser aquests rubinencs que van patir les conseqüències d'aquell horror? En aquest cas estem parlant, en tots els casos, d'exiliats, de persones amb més o menys significació catalanista, esquerranosa i republicana durant la II República que, arran de la victòria franquista a la Guerra Civil, hagueren de fer les maletes i fugir a França per evitar la repressió. Amb tanta mala sort, que sortiren del foc per caure a les brases: estades en camps de concentració francesos, abusos, trasllats, enrolaments forçosos a companyies de treballadors i, finalment, l'ensulsiada de França i la captura per part dels alemanys.

La Pepi Gardenyes plasmà en un llibre, ara fa uns anys, la història d'un d'aquests deportats, en Joaquim Aragonès, gràcies a la documentació que el propi Aragonès conservà i a l'abnegada tasca de recuperació de la memòria de la seva família. Joaquim Aragonès tingué la sort de sobreviure i arribar als 92 anys, tot i patir més de quatre anys d'internament als stalags i lagers de Sagan, Trier, Mauthausen, Gusen i Sankt Lambrecht. Son germà Enric no tingué tanta sort i morí a Gusen, el 7 d'agost de 1941.

Els treballs forçats, els maltractaments, les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació, les condicions climatològiques, l'extenuació... Molts cossos no pogueren aguantar aquell calvari i, dels deu rubinencs homes, només en sobrevisqueren quatre: en Joaquim Aragonès, en Joaquim Cardona, l'Antoni Òdena i l'Antoni Pereña, a banda de la Neus Català, l'experiència de la qual està novel·lada magistralment per Carme Martí a Un cel de plom. Menys sort tingueren l'Enric Aragonès, en Francesc Bartroli, en Gregori Beltran, en Jesús Montroig, en Joaquim Rusiñol i l'Andreu Vidal.

Honestament, crec que seria molt positiu per a la ciutat fer-ne recordança a través d'un objecte més aviat simbòlic com són les stolpersteine. Que, cada cop que passem per davant d'una d'aquestes llambordes, no només pensem en la perfídia i vilesa dels qui cometeren aquells crims, sinó també en la dignitat, les ganes de viure, l'honorabilitat i l'afany de llibertat dels qui ho patiren. Com diu la Neus Català, és important que en coneguem les històries, perquè <<hauria estat irreparable que aquestes veus haguessin anat a parar a la fossa comuna del temps. Aleshores, el crim hauria estat perfecte>>.

Eduard Puigventós, historiador local.