Un rubinenc amb Oriol Junqueras a Estremera

Jordi Margarit

Per algú que ha fet la "mili", arribar a una presó no impressiona tan com a una persona que no l'hagi fet. Les tanques amb fil ferro, els murs, les torretes de vigilància i la presència de gent uniformada, estan en l'imaginari de cadascú. Tot i això, arribar a Estremera a 80 quilòmetres de Madrid i després de deixar l'AVE, et fa entrar de ple a la Castella més profunda. La visita a Oriol Junqueras està programada per a dos quarts de cinc i durarà quaranta minuts. Fa un mes havia demanat d'anar-hi. El mes de novembre passat, vaig ser dels primers en rebre una carta seva des del Centre Penitenciari i el volia veure. La gent d'ERC em va posar en una llista que l'Oriol mira, tria i després la "autoridad competente" beneeix i, toca quan toca. Aquell dia acompanyo en qualitat de convidat, tres membres de l'equip de comunicació de Junqueras.

A uns quatre quilòmetres de la presó, hi ha un "mesón" anomenat Quijote. El regenta un de Terrassa i s'hi pot parlar català i t'entenen. Parada i fonda. Al menjador, ens trobem amb un altre grup de quatre persones que van a visitar Joaquim Forn, entre elles la seva filla. Ens abracem i compartim unes paraules de reflexió sobre el moment que patim tots plegats. Acabat el dinar, ràpid i sense gaires floritures, enfilem l'entrada a la presó.

Fotografia, empremta dactilar, pertinences a una taquilla i tres controls de portes que s'obren davant i tanquen darrera. Tot molt cinematogràfic, tot refotudament emprenyador. Esperem en un replà i un funcionari anomena un número de cabina per a cadascú dels presos i les seves visites. Cal dir que aquella tarda hi havia un munt de famílies que anaven a veure altres presos. El guirigall era important. A Joaquim Forn li toca la número 1 i a Junqueras la 2. Seran un al costat de l'altre. Els veuré tots dos.

Mirem com arriben i entren als respectius habitacles. Ens saludem. L'Oriol s'asseu i comencem a parlar. Sorprèn l'enteresa. Fa bona cara, està una mica més prim. Porta texans, bambes i una dessuadora negre. Amb els que m'acompanyen enceta una conversa de qüestions de partit i de país. Els dic si volen que surti però responen que no cal. Junqueras escolta, parla reflexiona i mana. Tinc la sensació que està al dia, que pocs detalls de l'actualitat se li han escapat.

De cop es talla la comunicació i és el buit absolut. Hi ha uns segons que no saps què fer. L'Oriol es queda aturat en sec i l'expressió de la cara dibuixa una ganyota com dient: "Ja us ho deia". Nosaltres clavats com si ens haguessin donat un clatellot. I potser si que ens l'han donat. A l'últim tram de la conversa, Junqueras ha anat informant dels minuts restants. Ningú no du cap rellotge, tots els estris personals els hem deixat a la taquilla de la recepció. Però ell acostumat a aquesta mena de contactes, ha après a calcular els quaranta minuts de visita.

Som a una cabina on a aquesta banda hi ha quatre persones apretades amb un intèrfon. A la d'allà ell sol amb un telèfon. A la del costat, Quim Forn amb la seva filla. Somriuen però també se'ls acaba el temps. Intentem dir alguna frase final, res, el vidre que ens separa, impedeix que ens entenguem. Si fos per mi, ja et dic jo on seria el vidre. Hem de sortir.

Posem les mans al vidre que l'Oriol correspon -jo les hi poso totes dues i ell també-. I sortim. Ell ho fa retrocedint de manera que sempre ens dóna la cara. El veiem com se'n va però s'espera a mirar com marxem. Per a mi, és el moment més dur. Jo me'n vaig, ell torna al mòdul penitenciari. Quanta ràbia he d'amagar, quanta injustícia penso i quanta dignitat de la seva part. No sé com passa dies i nits dins la cel·la, diu que bé, que llegeix, que medita, que quan pot fa esport, -sospito que hi deu haver moments de tot-, però la manera com ens diu adéu, mostra una dignitat com jo no he sabut veure a gaires persones.

I mentre torno a casa, recordo que té dues obsessions. Una: Sortir i conviure amb la família, amb els fills de cinc i dos anys que ara veu un cop al mes. I dues: La formació del Govern de Catalunya, per poder tirar endavant el país. Tan urgent valora, una com l'altra i, tan complicades com són d'aconseguir.

Fa fred i un vent que no acaba d'esvair els núvols que ho tapen tot. Plou.

Jordi Margarit, periodista.