
Una aurora boreal a Rubí
Eduard Puigventós
Els mesos d'hivern sovint veiem per la televisió o les xarxes socials imatges especialment boniques que ens arriben del nord d'Europa, on, enmig de cels ben foscos, apareixen traçats camins de llum de formes espectaculars, de tonalitats verdoses, rogenques o blavoses, que sembla que dansin i s'interrelacionin entre ells. Són les aurores boreals. El nom el va posar Galileo Galilei, en honor a la deessa romana de l'albada, Aurora, i al seu fill, el vent del nord, ja que justament l'anomenat vent solar quan arriba al nord del continent és qui porta les partícules de llum que, en contacte amb les capes de nitrogen i oxigen de l'atmosfera i a l'efecte del magnetisme del pol -coses que, en la meva condició d'historiador, sóc incapaç de detallar-los-hi-, creen aquest espectacle lumínic. Quan aquest fenomen succeeix al pol sud, aleshores ho coneixem com l'aurora austral.
És molt estrany, tanmateix, que es puguin veure aurores més enllà de les glaçades terres del nord del nostre planeta, sigui Alaska, Groenlàndia, Escandinàvia o Sibèria. Estrany, però no impossible. També, a casa nostra. En èpoques de gran activitat solar, en què es produeixen tempestes que fan augmentar la radiació que l'astre rei envia cap a l'espai, és més fàcil que es produeixi aquest efecte: així, el doctor Francesc Salvà i Campillo en documentà fins a dinou entre 1780 i 1825, visibles des de Barcelona, que el físic extremeny José Manuel Vaquero ha pogut certificar recentment. En èpoques més properes, però, no hi ha constància que n'hi hagi hagut cap que hagi estat percebuda a simple vista, més enllà de petites aurores captades des d'algunes localitzacions dels Pirineus a mitjans dels anys 90 o la que Pere Horts detectà des de Figueres el 6 d'abril del 2000.
Excepte el 25 de gener de 1938, ara fa vuitanta anys. Aquell dia, cap a les set de la tarda, ja era ben fosc. La nit era humida però les estrelles es veien prou bé. Durant el dia, malgrat estones de boira, havia fet sol. En aquell moment, però, la cosa canvià. El cel es tornà vermell. Encuriosits, nombrosos rubinencs -i gent de tot el país- miraren expectants aquest fenomen. De seguida es pensà que, una vegada més, Barcelona estava sent bombardejada pels feixistes -recordem que estem en plena Guerra Civil!-; que hi havia un incendi d'enormes proporcions; o, fins i tot, que era la senyal d'un càstig diví per les atrocitats que s'estaven cometent en aquella guerra. Entre espantats i encuriosits, la població restava a l'expectativa. Fins a les onze del vespre, amb més o menys intensitat, l'aurora boreal pogué apreciar-se a ull nu. El meu avi -que té una memòria prodigiosa-, recorda que, si bé ell no la veié, sí que els ciutadans de Rubí l'endemà comentaren que què deuria ser allò que havien vist la nit anterior.
El misteri, però, no durà massa, ja que diversos científics de seguida s'adonaren que era, efectivament, una aurora boreal. Dos dies més tard, el Pare Lluís Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre, publicà a diaris com La Vanguardia i La Publicitat un article explicant l'abast d'aquell panorama. <<L'aurora es presentà en forma de ventall gegantí, obert cap al cel i de rajos lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L'intens fulgor rosaci, travessat per multitud de bandes de llum més blanques i brillants, com si procediren de potents reflectors enfocats cap al zenit, s'elevava fins a 30º sobre l'horitzó, amb una amplària azimutal quasi doble a les dues bandes; canviava amb freqüència de posició, difuminant-se unes, mentre se'n formaven unes altres al seu costat. Encara que el color predominant va ser el rosaci, hi hagué també matisos verds i blancs>>.
Que agradable seria que la natura ens sorprengués, algun dia d'aquests, amb una altra aurora, sense necessitat d'haver de desplaçar-nos a Islàndia, Suècia o Rússia. I, per observar-la, ja tindríem lloc: l'actual plaça Clavé que, durant molts anys, era coneguda, per altres motius, però, com la Plaça de l'Aurora.
Eduard Puigventós, historiador local
Comentaris

Jordi Vilalta Martínez
Molt bé per l'article. M'ha fet gràcia l'últim paràgraf, el de la plaça de l'Aurora.