El moment del municipalisme. Rubí camí del 2019

Ismael Blanco i Guifré Lloses

1. 'Fractura', 'divisió', 'polarització', el 'risc de l'ultsterització', són algunes de les expressions emprades en els darrers temps per referir-se a les tensions socials provocades pel procés independentista a Catalunya. Que el procés ha alimentat una tensió inèdita en la història recent del país és indubtable. Afirmar, però, que el resultat inevitable d'aquest procés és el d'una societat fracturada en dos blocs confrontats per les identitats nacionals és anar massa enllà. Les relacions personals i familiars resisteixen i s'acomoden a la nova realitat política: no es trenquen, sinó que maduren. La societat catalana segueix sent extremament rica i complexa. Ni la cohesió interna dels dos 'blocs'  és tan sòlida com sembla ni l'equidistància és en absolut perfecte (els que suposadament estan enmig estan més aprop dels uns o dels altres en funció dels temes de debat, i representen en tot cas un espai internament molt divers). La divisió entre blocs es veu travessada per temes com la reivindicació del dret a decidir, l'alliberament dels presos polítics o l'oposició al 155, que conformen majories socials amplíssimes. Més enllà de la qüestió nacional, la qüestió social i la qüestió democràtica segueixen sent eixos molt rellevants de pluralisme polític, donant lloc a un panorama molt més complex que el que la imatge de la polarització identitària ens permet visualitzar.

2. No tot són males notícies. El procés independentista ha provocat uns nivells de politització i de mobilització social inèdites, independentment de les adscripcions polítiques de cadascú. Els nivells de participació electoral en les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el caràcter massiu de les manifestacions polítiques dels últims anys, l'altíssim grau de politització de les xarxes socials i de les converses personals, la fortalesa dels moviments socials... són símptomes d'un període de fortes turbulències polítiques i no podem esperar que es mantinguin indefinidament, però sí que poden deixar-nos com a llegat una societat més informada i políticament responsable, amb major consciència política i més avesada a la participació col·lectiva. Deia A.O. Hirschman que la participació política acostuma a tenir un caràcter cíclic, de manera que els períodes d'alta mobilització col·lectiva acostumen a anar seguits de noves etapes de replegament de les persones en les seves vides privades. És probable que això passi a casa nostra. El que Hirschman potser no va tenir prou en consideració, però, és quin sediment poden generar els períodes d'alta mobilització en les actituds polítiques de la gent. Les tensions del procés deixaran ferides, però també una societat més activa i reivindicativa, més exigent amb el poder institucional.

3. Després d'un intens període a les urnes, d'eleccions parlamentàries i votacions referendàries, ara és l'hora de les ciutats. De les ciutats, dels pobles i dels barris. L'hora del municipalisme. S'apropen les eleccions municipals de 2019, quatre anys després d'aquelles eleccions que sacsejaren el mapa polític municipal amb l'afebliment notable de les forces polítiques tradicionals, l'enfortiment dels nous subjectes polítics municipalistes i una gran fragmentació dels Plens Municipals. El pluralisme polític propi d'una societat complexa i canviant es va projectar en les institucions municipals en forma de governs en minoria, coalicions de govern i pactes postelectorals de tota mena. La hipòtesi del municipalisme relacional ha quedat abastament contrastada en els darrers anys, donant lloc a un estil de fer política municipal forçosament més dialogant i pactista. El pluralisme polític i la fragmentació electoral no són pas cap fenomen fugisser, sinó una realitat que ha vingut per quedar-se. És imperatiu, doncs, prendre consciència que la construcció de projectes polítics majoritaris passa necessàriament per l'establiment de ponts entre persones i organitzacions molt diverses, a partir de denominadors polítics comuns. El municipalisme relacional s'erigeix així com una oportunitat per refer relacions i construir projectes compartits que travessin les dualitats provocades en els darrers anys pel procés nacional.

4. Hi ha vida més enllà del procés, sobretot a les ciutats. El procés no està tancat (presos polítics, República reivindicada, retrocés flagrant de l'autogovern, atacs contra la immersió lingüística...) i les ciutats no poden poden desentendre's-en. L'àmbit local no pot restar passiu davant dels retrocessos nacionals de Catalunya. Però tampoc no poden ser captiu de l'agenda política nacional. Hi ha molta, massa feina a fer. En els anys de la crisi i de les polítiques de l'austeritat, el municipalisme ha esdevingut un terreny extremament fèrtil per a la reflexió, l'experimentació i la construcció d'alternatives polítiques basades en criteris de justícia social, equitat de gènere i sostenibilitat ambiental. Les apostes polítiques per l'economia social i solidària, per una mobilitat sostenible i socialment inclusiva, per la reconstrucció de drets socials, per l'equitat de gènere, per la interculturalitat, per la contribució a una agenda global més enllà dels estats... no poden quedar postergades a l'espera de la resolució del conflicte nacional. Ans al contrari, són, totes elles, apostes polítiques de gran emergència on el municipalisme pot i ha de jugar un paper capdavanter. Cal construir projectes polítics amplis, amb ambició majoritària, amb vocació de govern, que permetin tirar endavant una agenda política ineludible des d'una perspectiva de progrés.

5. Ara és també un moment crucial per a Rubí. Rubí ha viscut la virulència de la crisi econòmica de l'última dècada; una crisi que a la nostra ciutat ha impactat amb força en les condicions laborals de la ciutadania, sobre el teixit industrial i comercial, sobre els serveis públics, i en la capacitat per emprendre projectes que reforcin la projecció de la ciutat. Rubí també ha viscut amb intensitat el debat nacional i el procés independentista. Els resultats electorals a la ciutat són un reflex del pes electoral de les forces constitucionalistes en l'escenari metropolità, però cal destacar també que l'independentisme ha aconseguit percentatges impensables fa quinze anys. Els nivells de participació assolits són inèdits i deixen enrere la tradicional imatge abstencionista de la nostra ciutat. Cal no oblidar tampoc l'important nivell de mobilització al carrer (en especial pel conjunt d'organitzacions sobiranistes i independentistes), amb la històrica i massiva manifestació del 3 d'octubre tallant la carretera 1413 com a punt àlgid (veure notícia). Rubí ha viscut també la implosió del sistema de partits, el debilitament de les opcions polítiques tradicionals, i l'auge de noves organitzacions d'àmbit nacional o local, conformant un consistori més fragmentat que mai, de complicades aritmètiques per constituir majories i de gestió complexa.

6. Ens trobem, doncs, en un escenari complex que requerirà paciència, dedicació i molta habilitat política. Aquest escenari no és nou, però fa tota la impressió que, en el que portem de mandat municipal, la nostra ciutat no ha sabut trobar encara ni els espais ni les dinàmiques polítiques que permetin gestionar la complexitat existent. Amb tot, Rubí té tots els elements per ambicionar més i construir un projecte de ciutat engrescador, més engrescador que l'actual. L'escenari polític i social que s'ha anat construint en els últims anys obre grans oportunitats. Caldrà una gran dosi de municipalisme relacional per afrontar el següent mandat, i per això és necessari començar a treballar des de ja mateix. Els partits locals han de començar a definir propostes integradores, que reconeguin el pluralisme i la necessitat d'establir ponts, facilitant i esperonant la implicació de persones i de col·lectius més enllà de les seves pròpies organitzacions. Aquest serà un primer pas. Un primer pas necessari per evitar que els errors del passat recent es tornin a repetir. Per treure profit de les oportunitats que el propi procés nacional ha contribuït a generar.

Ismael Blanco i Guifré Lloses