Una abraçada

Aitor Sànchez (AUP)

El 17 d'agost de 2017 serà una data que restarà marcada a les nostres agendes vitals. Vam viure de ben a prop la sang, la impotència i la ràbia. La Rambla, Cambrils i Alcanar, paisatges comuns i compartits, lluny de l'exotisme de llocs remots. Aquesta vegada nosaltres també posàvem els morts, no només les armes. Aquesta vegada no podíem apartar la mirada o despatxar amb un breu peu de foto la descripció d'alguna imatge atroç, irracional, injusta... Aquesta vegada l'horror ho ocupava tot, empastifava tots els racons i tenyia la nostra mirada. Ràbia, por, tristesa, desesperança, però, també, tendresa, solidaritat i determinació. Vam viure aquelles primeres hores d'incertesa tocats. Trencats en la nostra sensació d'inviolabilitat occidental, vam veure com de fràgil és una vida, per molt precària que aquesta sigui.

Vivim en un món on matar és una activitat massa fàcil i barata. Un món on tot té preu i la vida no n'és aliena. Vivim en un món on el context geopolític i estratègic és molt més important que la condició humana. Hem construït una realitat on odiar és massa fàcil, un món que competeix i lluita. Un món salvatge que només és capaç d'empènyer cap a fora. Havia de passar i va passar... però i els innocents? Innocents, víctimes col·laterals. Els morts, els nostres morts, determinants per la proximitat de la pèrdua.

D'aquell dijous d'agost viurem amb una imatge. Una imatge gravada en la nostra retina col·lectiva. Una imatge que evocarà una tarda de sofriments i dolor. Una imatge que podia ser la portada del divendres 18 de El Periódico, una imatge de mort, d'instrumentalització del dolor. Una imatge facturada i tractada des de la més absoluta de les manques de respecte i empatia pel patiment. Una imatge que no només ens ensenyava les conseqüències d'un atac terrorista, sinó que col·locava un mirall, un mirall que projectava el reflex d'una societat que des de l'òptica mercantilista li val tot. Processar patiment i convertir-lo en producte, agitar la coctelera de les emocions. Carronya, alimentar voltors de la morbositat, alimentar el clic fàcil sense tenir en compte que el cos sense vida que reposa a terra és el cos d'una persona amb família, amb amics, amb un futur que ja no arribarà... clics, impressions, tant hi fa el dolor trencat mentre sigui sord i silenciós.

Per sort a la nostra ciutat uns pares trencats pel dolor ens van regalar la imatge que ens acompanyarà. Una abraçada que esborrava la sang, una abraçada que diluïa la ràbia i la tornava esperança. Un gest de dignitat i valor per refer l'esperança. Deia Víctor Hugo: "La sang es neteja amb llàgrimes i no amb sang". Plorem i deixem plorar, res ni ningú pot tornar-nos el que ens van arrabassar, però com a poble, com a comunitat, podem treballar i lluitar perquè no torni a passar ni aquí ni enlloc. Un gest, valent i íntegre, que des del dolor més profund ens ajuda a no cedir a la temptació de claudicar al clima de ràbia i revenja.

Hem viscut un fet terrible, un fet que ha regat discursos d'odi, discursos de por. Declaracions i editorials que han jugat amb el xoc de civilitzacions, amb l'"ells i nosaltres"... Caldria anar amb compte amb aquells que volen fer-nos creure en aquest "nosaltres" figurat. Perquè si deixem que creixi la llavor del seu odi ben aviat aquest serà tan poderós que de tot el que hem construït conjuntament fins ara no en quedarà res. Primer ens demanaran que anem contra els àrabs, ens demanaran que en desconfiem, que els culpem... aniran per ells, però no en tindran prou. Discurs d'odi i sang, discurs que s'autoalimenta, discurs de venjança que busca la confrontació a partir de la simplicitat. Per sort tenim una abraçada que ens mostra el camí.

Tota la solidaritat i respecte per aquelles famílies i entorn que en aquests dies han hagut de plorar un ésser estimat. Força i que la terra els sigui lleu.

Aitor Sànchez, regidor de l'AUP.