Rubí i el seu paisatge

Guifré Lloses

Des de fa mesos segueixo amb molta curiositat la difusió d'imatges i postals històriques de la ciutat que el Centre d’Estudis de Rubí fa a través del seu perfil a Facebook. És un activitat que molt sovint ve complementada per altres persones que també volen participar en la recuperació d'imatges del passat de Rubí, i que permet fer-se una idea dels canvis urbanístics i territorials que ha viscut la ciutat des que en tenim constància fotogràfica. També fa uns mesos que els que l’hagin adquirit hauran pogut gaudir del magnífic primer número de l’Esquitx, un nou projecte editorial a la ciutat, que ens introdueix al paisatge del passat recent de Rubí a través de la recuperació de la memòria oral i la toponímia. I si hom arriba a Rubí venint de la carretera de Sabadell podrà veure un gran i bonic mural (una mica desdibuixat, això sí) en una paret de la rotonda d'entrada al nucli urbà que ens recorda que en el passat Rubí estava ple de vinyes i que l'activitat agrària i vinícola era una de les dominants, no només de la nostra ciutat sinó que també de bona part del Vallès. Tots tres casos podrien ser exemples gràfics i documentals de que el paisatge no és una cosa abstracte sinó que és una construcció històrica, una construcció relacional de cada societat amb el seu medi natural al llarg del temps.

A ningú se li escapa que, fruit del boom demogràfic a partir dels anys 40 i 50 del segle passat, el paisatge de Rubí va canviar completament, passant d'un territori dominat per les vinyes i un nucli urbà compacte i mínimament apamat a un paisatge on el teixit industrial va consumir bona part del sòl agrari, l'activitat agrària s'ha abandonat completament, el sòl urbà ha crescut de forma desproporcionada, i les tipologies arquitectòniques pròpies dels polígons d'habitatges han passat a coexistir amb les vivendes ja existents fins aleshores. Apareix també un nou fenomen, el de la urbanització difusa, que escampa primeres residències en urbanitzacions allunyades del centre urbà, un tipus d'urbanisme de baixa densitat i alt consum de recursos. La transformació del territori i l'evolució del paisatge és un tret inevitable amb el pas dels anys. Les societats canvien d'acord amb el seu context històric, ja sigui per la seva dinàmica demogràfica, ja sigui per les característiques del treball que generen, la manera com es desplacen o les tipologies arquitectòniques en les que viuen. Tots aquests canvis queden reflectits en els canvis dels usos del sòl (allà on abans hi havien camps llaurats o de vinyes ara hi ha indústria), en l'evolució dels teixits urbans (el que abans era un nucli urbà petit i compacte ara és un skyline amb blocs d’habitatges o àrees residencials de baixa densitat)  i, en definitiva, en la fesomia del paisatge.

Hi ha tres tipus d'afectacions de les actuacions en el territori: l'afectació visual i l’aparença del territori (el paisatge); la patrimonial (la que afecta la permanència d'aquella activitat/aquell element); i la funcional, la que afecta el funcionament i la funció d'aquell/aquells elements o sistemes (ecològics, urbans o productius). Totes tres estan relacionades entre elles però m’atreviria a dir que l’afectació sobre el paisatge és la que ens genera una percepció més positiva o negativa de les transformacions del territori més immediat en el nostre dia a dia. És absurd negar l'evolució del paisatge, les dinàmiques transformadores del territori són imparables i massa sovint són superiors a les nostres capacitats. Els paisatges que ens envolten sovint canvien més i més ràpid del que ens agradaria. Però amb tot, molt sovint donem una significació negativa als canvis en els paisatges viscuts; res més lluny de la realitat, molts canvis són per a bé i suposen un augment de la qualitat de vida dels ciutadans que en formen part, alhora que conformen nous paisatges també d’alt valor estètic. Probablement aquí rau un dels principals elements d’acceptació de les transformacions territorials: la destrucció o pèrdua de vells paisatges, i l’acceptació de nous paisatges, totalment diferents a l’anterior. Segurament per això, la nostra adaptació a l'evolució del paisatge estarà condicionada per la intensitat i la magnitud dels canvis, és a dir per la força i la qualitat característica d'aquesta evolució.

Entre els valors que podríem associar al paisatge hi ha el valor de la identitat. El paisatge configura identitat, la gent s'hi veu reconeguda i els seus canvis són digeribles si aquests es fan amb harmonia. El paisatge és també un espai comú i compartit i és un potentíssim generador d'identitat col·lectiva. Potser hi hauríem de pensar i manifestar-ho més sovint: si el que ens interessa és construir una societat cohesionada i fer front a les tendències creixents cap a l’individualització i fragmentació social, el paisatge esdevé un símbol de referència, un element de construcció continua i dinàmic, que permet la participació i identificació de tothom, i per tant un element d'integració.

Tot això ve a tomb del procés d’aprovació del nou POUM de la ciutat. Un procés massa llarg, que s’espera de fa anys i arriba tard, i del qual, de moment, no en sabem gaire cosa. Indubtablement, el planejament urbanístic és, de tots els plans i instruments que pot dotar-se i dur a la pràctica un municipi, el que més incideix i determina les transformacions territorials futures. I sens dubte, també, el que millor determina quin és el model de ciutat que es proposa pel futur. Potser per això i per la incidència que té en el paisatge, hauríem d’estar més atents i seguir amb més interès l’estat de la qüestió amb el POUM. Sobretot per tal de garantir que el paisatge resultant sigui satisfactori i un factor d’identitat col·lectiva en positiu.

Guifré Lloses