Què vaig fer el 9N

Joan Galve

És dissabte 8 de novembre. Ahir vaig conduir 400 quilòmetres fins al poble perquè un bon amic es casa. El primer que vaig pensar és: 'Collons, ja es podria casar altre dia, que el 9N tinc sidral'... però un amic és un amic.

Dissabte, 8 de novembre, a les 9 del matí sona el telèfon mòbil. Normalment el deixo carregant fora de l’habitació, però anit vaig sortir fins tard i no ho vaig fer.

'Merda! Qui serà!?' – penso mentre em dono la volta al llit i para de sonar. Al cap de 20 segons sona altra vegada. M’aixeco per agafar-lo i veig un número que no conec ni tinc a l’agenda. Penja abans que jo contesti. Abans no pugui recuperar la trucada perduda, torna a sonar. És un altre número que no tinc a l’agenda. Despenjo – 'Sí? Diga?'... – L’altre no contesta i penja de seguida.

Miro el número desconegut, estranyat i de seguida el mòbil torna a sonar. És un altre número diferent del d’abans i igual que abans, en despenjar jo de seguida talla la comunicació. Encongeixo els muscles i apago el mòbil. Em disposo a dormir una estona més.

Sóc membre de l’ANC i vaig estar involucrat en l’organització de la consulta participativa que es va organitzar per mitjà de voluntaris. Si bé no vaig poder estar a una taula de votació, sí que vaig patir els nervis i angoixes de les setmanes abans de l’organització.

A migdia torno a engegar el mòbil. El primer que faig és rebre un munt de missatges SMS, amb el text: 'el nº al que llama no está localizable, utiliza el servicio dicta SMS para dejarle un mensaje'. No he acabat de llegir els whatsapps quan em sona el telèfon. Un altre número desconegut. I altra vegada, quan contesto de seguida l’altre penja. Cada 20 segons rebo una trucada, 6 tons de trucada i de seguida pengen. Intento enviar un whatsapp en resposta al que em diuen els del grup de l’organització, però de seguida em truquen... aquesta vegada és un número que sí que tinc a l’agenda, el d’una companya de l’ANC. Contesto la trucada però no respon i de seguida penja.

Llegeixo a algun whatsapp que es veu obligada a apagar el mòbil perquè li truquen cada 20 segons. Jo escric un missatge dient el mateix entre trucada i trucada i apago el mòbil.

Faig vida normal durant el dia i a la tarda vaig al casament del meu amic. Engego el mòbil per a fer fotos i continuo rebent SMS i trucades. Poso el mòbil en mode de vol i el faig servir com a càmera.

A les 8 de la nit, ja en el convit de la boda, engego el mòbil i comprovo que em segueixen trucant. Truco al servei d’atenció al client del meu operador de telefonia i els explico el meu problema. Em diuen que ells no poden fer res. Si algú em truca i m’assetja ho he de comunicar a la policia. Els dic que em preocupa una cosa: estic rebent SMS com si el meu mòbil hagués estat fent trucades i deixant missatges a bústia de veu. He tingut tot el dia el mòbil apagat i aquesta és la primera trucada que faig voluntàriament. La persona que m’atén, molt amablement fa una comprovació i em confirma que el meu mòbil ha fet 25 trucades al llarg del dia... Li demano que prengui nota de la incidència per a què no em facturin aquestes trucades i diu que ho farà constar. Em recomana que m’instal·li al mòbil un antivirus, per a comprovar si tinc algun software que faci que el meu mòbil truqui sense jo saber-ho, i també em recomana un programa que bloqueja les trucades entrants si són de números que jo no tinc a l’agenda. Li agraeixo molt les recomanacions i així ho faig. No tinc virus i m’instal·lo un bloquejador de trucades. Durant una mitja hora el programa bloqueja trucades. A les 9 de la nit deixen de trucar-me.

L’endemà, 9 de novembre, a les 9 del matí comencen de nou les trucades. El programa de bloqueig de trucades treu fum. I el que és més interessant: guarda un registre de tots els números que m’han intentat trucar. Al que fa 120 perdo el compte.

Aquesta vegada ja apago el mòbil i a més li extrec la targeta SIM. Agafo el cotxe i condueixo els 400 quilòemtres de tornada cap al lloc de votació. Hi veig a la resta de companys de l’ANC i em poso també a ajudar. Inclús ve un equip de TV3 al punt de votacions on jo estic per a fer un reportatge del 30 minuts. Gaudeixo també de l’orgull de portar a casa a una parella d’edat avançada, que havien anat a votar. Són ja les 8 i torno a connectar el mòbil. El malson de les trucades s’ha acabat. Per fi.

Tots els companys estem eufòrics. Hem treballat de valent, ens hem amoïnat pel que pogués passar... al final tot ha sortit rodó. D'un total de 16.518 votants, 12.191 han votat Sí-Sí.

Els fets ocorreguts el passat 9 de novembre del 2014 tornen a estar d’actualitat. Hi ha una querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per considerar-los responsables d’haver desacatat una prohibició de fer una consulta als catalans. Uns fiscals de l’estat a Catalunya que al principi no sabien per on endreçar la querella i que després, des de Madrid els van ordenar que tiressin endavant amb la querella fos com fos.

Per les mateixes dates es produeix una incidència que paralitza en els ferrocarrils AVE a Barcelona. Tot assenyala a un sabotatge més enllà del típic robatori de cables de coure. El ministre d’interior mostra un cert alarmisme davant l’avaria/sabotatge. Compara aquest fet amb una acció terrorista per 'alterar l’ordre públic i la pau social'. Les avaries a rodalies no alteren l’ordre públic, ja es viuen amb resignació.

Bé, doncs jo el 8 i el 9 de novembre del 2014 vaig patir un atac terrorista.

Perquè el que jo i altres companys de l’ANC vam patir és això. Un acte per a intimidar. Van intervenir els números de telèfon de membres de l’ANC i van fer que es truquessin entre ells.

He treballat per a telefonia mòbil i fixa. Tinc una certa noció sobre com es pot fer el que em van fer a mi i a altres companys i requereix complicitat a un nivell força elevat. Han d’entrar a un centre de commutació de telecomunicacions i connectar un aparell que simuli trucades. Han de tenir un llistat amb números de telèfon vàlids i que pertanyin a membres de l’ANC i accés a aquestes línies. Una acció ràpida, puntual i molt difícil de detectar. S’hauria d’haver fet denúncia dels fets gairebé en el mateix moment, per a què els mossos d’esquadra poguessin establir algun mecanisme de seguiment i localització d’aquestes trucades. El dilluns després dels fets, els mossos ni tan sols sabien com gestionar la denúncia. I jo, la veritat, tampoc.

L’últim detall que em va donar una idea del nivell de complicitat: quan vaig rebre la factura de telèfon, un mes més tard, hi venia un total de 20€ addicionals de trucades i SMS dels dies 8 i 9. Vaig trucar a l’operador per a reclamar i de seguida em van fer el reintegrament d’aquest cobrament fora de lloc. Sense problemes i sense inconvenients.

És a dir: algú que disposi d'informació personal sobre membres de l'ANC, que disposi d'accés a centres de telecomunicacions, que conegui els temps de reacció d'equips d'investigació policial, que disposi del consentiment informat de les operadores de telèfon per a què no facturin aquestes trucades.

Maquiavelo postulava que un estat ha de fer tot allò que consideri necessari per a vetllar pels seus interessos. Que el fi justifica els mitjans.

Ara que em vingui la fiscalia a fer preguntes i a investigar...

Joan Galve, membre de l'ANC Rubí.