Dol per l'Abel; víctima de què? Víctima de qui?

Pep Barceló

És cert que en temps de conteses electorals els escrits i opinions quasi bé es circumscriuen a les eleccions de torn, però com a ciutadà i antic docent penso que no podem oblidar el lamentable succés de la mort del professor Abel  Martínez  a un institut de Barcelona fa uns dies. És bo no parlar massa a prop d'un fet d'aquesta magnitud perquè la seva importància ens obliga a fer-ho amb el cap i el cort asserenat, però la societat n'ha de parlar i, sobretot, reflexionar-hi.

Puc assegurar el dolor que han sentit els mestres i professors, i els que ho hem estat, amb la mort del nostre company Abel; dolor i, fins i tot, una certa ràbia. Per això a la majoria de la docència li pot semblar un despropòsit dir, com ho va fer la consellera Rigau, que "la gran víctima de tot plegat és el nen: Ha mort un professor, però hi ha una gran víctima, que és el nen" (veure notícia). La realitat és més complexa per fer aquestes simplificacions d'ella.

És cert que aquest nen pot ser una víctima, però cal afegir que ha hagut un professor mort  i quatre ferits també (dos professors i 2 alumnes). En qualsevol cas, tot plegat, una tragèdia. Però quan parlen de víctimes sempre caldria que ens fessin una pregunta; víctima de què?, víctima de qui?.

La pròpia consellera va explicar que hi ha una atenció als centres per l'alumnat amb necessitats especials, però no va explicar que les retallades que ha patit i està patint el sistema educatiu també afecten aquesta atenció que des dels centres es fa respecte a l'atenció individualitzada de l'alumnat.

Cal un retorn dels recursos retallats i de les condicions laborals sostretes. Parlar de certificats mèdics de l'alumnat con s'ha fet darrerament és "distreure la perdiu" perquè si l'atenció de l'alumnat ha de ser l'adequada la situació actual en els centres ha de ser millorada. Si els gestors de l'Administració no ho veuen clar que consultin als coneixedors del tema i no decideixin des del seu despatx; l'exclusió dels docents a l'hora d'abordar una qüestió tan sensible com aquesta és vital.

A casa nostra s'ha optat perquè l'escola sigui inclusiva, és a dir, que tota la canalla estigui junta sigui quina sigui la seva situació individual (sexe, dificultats, etc.) perquè aquest és el primer pas per a un país i una societat cohesionada. Evidentment tothom entendrà que per aconseguir aquesta escola inclusiva cal esmerçar voluntat i recursos. Dit això també hem de reconèixer que mai es podrà assegurar el "risc zero" d'una situació com, lamentablement, hem viscut, però  si es retorna a invertir en l'ensenyament s'assegurarà més que en la situació actual es pot fer.

Sortosament potser o és un fet aïllat, però les famílies, i tot la societat, hauríem de fer un esforç  i revisar les nostres conductes, valors, les formes de vida actual... perquè també hi podem fer alguna cosa per millorar el que passa o pugui passar. També els polítics a les institucions haurien de fer una pensada   perquè, si encara no s'han assabentat , estem vivint un moment de perill per la fractura social que està comportant l'empobriment de moltes capes de la nostre societat; si bé pot semblar que això no té massa a veure amb el luctuós succés de la mort d'un professor, ningú pot negar que aquest empobriment implica decadència i de la decadència d'una societat no en surt res de bo. El que ha passat aquest dies no és gens bo.

Pep Barceló, mestre jubilat.