El dret a l'habitatge en un país normal

Josep Milà

Escoltant al jutge Vidal, precursor de la proposta de Constitució Catalana, apuntava que el dret a l'habitatge ha de ser un dret exigible, no una mera exposició d'intencions, tal com està redactat a la Constitució a la que estem sotmesos avui. Més clar no es pot ser, passar aquest dret a la categoria d'exigible representa una inflexió més important del que ens puguem imaginar. Aquí rau el seu valor.

L'exigibilitat comporta la possibilitat que els ciutadans puguin estar segurs que mai hauran de dormir al ras, que les lleis que es redactin seguiran aquest precepte i, en el cas de no haver-hi lleis, els jutges dictaminaran en aquest sentit.

Sobre el dret a l'habitatge s'ha escrit i reflexionat molt. Des del segle XIX a tot Europa s'han realitzat polítiques enfocades a resoldre situacions de caràcter social, i en funció del color polític, amb diferents resultats. Al nostre país cal mencionar dos moments clau, el que es va practicar en èpoques del dictador i el que hem patit els darrers quinze anys, analitzem-ho:

1. Amb la dictadura es van desenvolupar els famosos Planes Nacionales de la Vivienda, que van construir centenars de milers d'habitatges. Van servir, de forma descarada, per fer addictes al règim i per generar una mena de pau social a partir de -tal com deia un ministre del moment- 'fer de cada operari un propietari, encara que no fos solvent'. Alhora provocava una davallada a l'accés al lloguer, castigant-lo premeditadament. Ve de llavors que el nostre país adquirís la cultura de la propietat i es convertís en un dels més alts d'Europa en habitatges de propietat (hipotecada) i en un dels més baixos en habitatge de lloguer. Aquesta tendència no es va corregir mai perquè els diferents governants continuaren aquesta premissa, uns per convenciment i altres per imbuïment.

Fer assequible l'adquisició, del que van anomenar habitatge protegit, consistia a utilitzar dues eines simultàniament; subvencionar el finançament, i marcar un preu màxim, determinant diverses categories. Evidentment, com que el nombre d'habitatges no era suficient per atendre tota la demanda, i havia un escalafó de prioritat en funció de si eres addicte al règim. Una loteria a dit, vaja. Després de la dictadura han seguit molts plans d'habitatge amb resultats diferents, substituint la prioritat d'accés pels concursos (loteria sense dit).

2. Durant els darrers quinze anys es produeixen fets que fan canviar conceptes. A partir dels primers anys del 2000, el preu del diner s'abarateix i resulta tant o més fàcil adquirir un habitatge de renda lliure que un de protecció, alhora que es fan pocs d'aquests. Neix tota una generació de compradors que sense saber-ho estan jugant a la borsa i que s'enlluernen fins el 2007, perquè els preus pugen sense solta ni volta. El que és paradoxal és que el govern de torn, pressionat pel sector financer, comença a generar noves categories de protecció oficial amb preus tant alts com els de mercat. Recordem el casos, on pisos de protecció oficial es venien un 300% per sobre del seu valor de categoria, i el govern, erròniament, canvia les categories (apuja els preus) per tal de 'donar cobertura' a les operacions, ajudant només a les financeres i els intermediaris.

Quin és el fet que marca aquests quinze anys? La conversió de l'habitatge, -diguem-ne llar- en un PRODUCTE de mercat especulatiu sotmès a les regles de joc més agressives del neoliberalisme. De poc serveixen els tímids intents de noves fórmules d'accés, cessió d'us, propietat compartida, masoveria urbana, si molt bona part de llars, primeres llars, continuen sent un producte en mans de les entitats financeres. Es com deixar la guineu a cura del galliner.

Tots coneixem el que ha passat fins avui, la crisi financera ha arrossegat l'habitatge i ens trobem en un escenari amb persones desnonades, pisos buits, cap política d'habitatge i unes entitats financeres propietàries, exemptes de cap sensibilitat. Ajuntaments com els de Terrassa, Granollers, Sabadell, Santa Coloma i Rubí, entre d'altres, han iniciat procediments per sancionar les entitats propietaris d'habitatges buits, una solució a curt termini, però, que no resol la situació. Els afectats directes s'han organitzat a través de la Plataforma d'Afectats per l'Hipoteca (PAH), guardonada amb el premi Ciutadà Europeu 2013, sense que el govern central els hagi escoltat ni hagi pres cap mesura legislativa per resoldre el seu problema, ans al contrari, va ajudar a les financeres i aquestes no ho han reflectit de cap manera. Fa dubtar de l'existència de moltes de les obres socials d'aquestes.

Ens urgeix la constitució que converteixi el dret a l'habitatge en exigible, i hi afegim també, a partir de l'experiència dels últims quinze anys, que desmarqui les primeres llars de ser un producte de mercat especulatiu i, de passada, que cadascú es dediqui a la seva feina.

Josep Milà Albà, arquitecte.