Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,

Catalunya, com he comentat en altres articles, sempre ha esdevingut terra de pas, d'intercanvi de cultures, de mestissatge, de riquesa en la diversitat, i sobretot, exemple de convivència entre gent vinguda d'arreu amb la llengua com a nexe, mai com a divisió. A la nostra ciutat, per exemple, ho podem comprovar amb el voluntariat per la llengua del Consorci, o els grups Xerrem que jo mateix vaig impulsar a Rubí i tinc la sort de comptar amb voluntàries que m'agafen el relleu al mateix temps que un grup de gent vinguda d'arreu, de Bolívia, del Magreb, de Guinea, de Granada, de Ciiudad Real, de Còrdova, de Sevilla...

i no creiem en les fronteres
si darrere hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.

D'un temps cap aquí, els que creiem en la independència per poder donar un futur millor als nostres fills, hem rebut tot d'improperis, desqualificacions, amenaces de totes les plagues del món, fins i tot, en aquesta web, opinions que haurien de fer venir els tancs. A nivell nacional, amenaces i querelles d'un mal anomenat sindicat Manos Límpias, i fins i tot un partit polític que demana la investigació de l'ANC a la fiscalia. Mentrestant, la bona gent que va sortir a la via catalana, va demostrar civisme, esperit positiu, educació, i solidaritat amb el que hi havia al costat i et donava la mà.

I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

la via catalana, o les grans manifestacions del 10j o 11s, han esdevingut una gran mostra de civisme per demanar poder votar, poder exercir amb llibertat un dret tan fonamental com la democràcia sense dependre de fronteres marcades per la constitució, i alliberar-nos de les cadenes que suposa, constitució d'altra banda, que la minoria dels que ara per ara habitem en aquest País anomenat Espanya va votar, per tant, no n'hauria de ser ni responsable ni còmplice.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins, de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.

De fet, arrel de tot el procés, i veient l'immobilisme, menyspreu i desqualificacions d'aquella Espanya que recordaven i que sovint tenien idealitzada, la de la " España camisa blanca de mi esperanza" que cantaven Ana Belén i Victor Manuel, han començat a sortir amb força moviments de gent que fa anys va ser immigració nacional, majoritàriament del sud, com Súmate i d'algun altre, que el que demanen és simplement que els deixin votar, i alguns, de poder aconseguir la llibertat per la gent d'un País que ha acabat sent el seu i per tant, també la volen per a ells.

I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.
Venim del nord, venim del sud,
de terra endins, de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.

En definitiva, s'han invertit els papers, i hem passat d'un independentisme residual i sovint mal educat, a la socialització del fenomen. Fenomen, cal recordar, sorgit de la societat civil, no per una il·luminació celestial d'un President i cobert per un cap de l'oposició que l'obliga a fer coses que no voldria fer.

Malgrat les amenaces de Coronels, de sotacàrregs de l'exèrcit en reserva i d'altres, la clau esta en la democràcia, en la sobirania del poble, en què la gent conegui el que ha estat, sigui conscient de què és, i decideixi el que vol ser. I ara que es compleixen 75 anys del final de la Guerra Civil, semblen anacrònics i vergonyants els discursos relacionats amb la sang i qüestions militars- El procés, és un procés pacífic, no és contra ningú, és a favor de.

I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord, venim del sud,
de terra endins, de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.