Déu i el Cèsar

José Segura

Recentment en aquest mitjà, ICV-EUiA es manifestava a favor que l'Església Catòlica pagui l'IBI (Impost sobre Béns Immobles). Inmediatament, sortia al pas la líder del PP a Rubí, Mònica Querol, qualificant de demagògica i oportunista aquesta petició. Es podrien fer diverses puntualitzacions al discurs de la senyora Querol: en primer lloc, i per allò que 'al Cèsar el que és del Cèsar', té raó en afirmar que podien haver defensat la igualtat fiscal abans, és a dir, quan governaven els socialistes.

Lamentablement és en l'únic que té raó. Es tracta d'un silenci que no és només atribuïble a partits d'esquerres, sinó a la totalitat de l'arc polític. No sé per quina raó 'no tocava'. Tanmateix, això no justifica la seva crítica. La voluntat d'exigir que l'Església Catòlica pagui l'IBI és perfectament correcta i coherent, ja que és un impost sobre la propietat immobiliària, i que, com tots els impostos, contribueix al just manteniment de l'Estat. Qüestió diferent és la racionalitat del tribut i els seus coeficients multiplicadors, però mentre hi estigui vigent ha de ser igual per a tots sense cap excepció.

Totes les referències a lleis com les del mecenatge i tractats internacionals que la senyora Querol cita, en el context actual, són gratuïtes i innecessàries ja que quan van ser redactades o firmades la situació política, social i, sobretot, econòmica era totalment diferent. Caldria veure en quina data i per qui van ser redactades o signades. No és el mateix un text sobre la guerra espanyola escrit per Ricardo de la Cierva que per Hugh Thomas o Ian Gibson. Parla vostè de principis de reciprocitat, de col·?laboració i de foment de valors socials. Quina millor forma de mantenir aquests principis complint fiscalment com qualsevol espanyolet!

No és de rebut, ni de la més elemental justícia social, que una institució tan afavorida històricament com l'Església Catòlica s'escapoleixi de pagar l'IBI . Si creu que no ha de tributar que es desprengui d'aquests immobles i s'acabarà la polèmica.

D'altra banda, la legislació vigent és ben clara al respecte. L'article 16.3 de la Constitució Espanyola de 1978 estableix que 'cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions'.

Sembla evident que el legislador va voler dir que Espanya es constitueix en Estat aconfessional, i que la totalitat de confessions religioses existents han de gaudir dels mateixos deures, obligacions i drets, tant en matèria de llibertat religiosa com a la fiscal i econòmica. Principi que, evidentment, no es compleix.

Quant a la tasca de l'Església Catòlica en causes socials, és impresentable l'amenaça de Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal, de reduir l'ajuda a través de Càritas. El que l'Església Catòlica dóna a aquesta ONG és una quantitat ridícula en relació al seu pressupost anual. A més, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap iniciativa per part de l'Església Catòlica d''adaptar' els seus ingressos a aquesta situació demostrant amb això la seva falta de solidaritat social. Cal tenir en compte que s'ha rebaixat el sou dels funcionaris, s'han congelat les pensions, s'han imposat retallades esgarrifoses i hi ha actualment més de cinc milions d'aturats. I davant tot aquest panorama, ¿em pot dir vostè, senyora Querol, on hi ha la demagògia en demanar solidaritat a l'Església?

José Segura, editor freelance de llibres i publicacions.