Públic, privat o comú?

Ismael Blanco

L’Associació de Mares i Pares (AMPA) de l’Escola Pau Casals va organitzar el passat 31 de març una sessió de 'bricolatge en família' per resoldre alguns dels problemes que arrossega el seu edifici (veure notícia). La imatge és inèdita: mares i pares arreglant armaris, col·locant penjadors, fixant pissarres, pintant parets... en definitiva, intentant arribar allà on les administracions, malgrat les reivindicacions d’aquesta AMPA, no han arribat. Els responsables d’aquesta iniciativa s’han apressat a aclarir que aquesta iniciativa no significa cap renúncia, sinó que continuaran lluitant per assolir allò que consideren que és just i necessari: la construcció d’una nova escola o la seva reforma integral.

Aquesta iniciativa resulta altament inspiradora per tractar un tema que, per bé que no és nou, adquireix una importància renovada en un context de crisi com l’actual, una crisi que podem sospitar que no és pas conjuntural, sinó estructural, i que per tant tindrà implicacions profundes i a llarg termini sobre el funcionament de la política, l’economia i la societat. Em refereixo, concretament, al debat sobre la relació entre el sector públic, el sector privat i l’àmbit d’allò comú, per utilitzar una expressió que va guanyant terreny en els darrers temps.

Hom podria considerar que el fet que les famílies assumeixin responsabilitats en el manteniment d’una escola implica ‘privatitzar’ una tasca que l’estat hauria d’assumir en exclusiva. Certs segments de l’esquerra tradicional, de fet, han tendit a considerar que tot allò que no és públic és privat, i que qualsevol procés de privatització comporta necessàriament més desigualtat, i per tant, perjudica els sectors socials més desafavorits. La dreta neoliberal, en canvi, ha anat substituint el seu discurs individualista tradicional (l’expressat pel reaganisme o el tacherisme en els anys 80, per exemple), per un nou discurs que reivindica, si més no en un pla retòric, la importància de la societat civil com a generadora de benestar col·lectiu: és el discurs de la 'Big Society' (com a substituta del 'Big Government') promogut per la coalició liberal-conservadora al Regne Unit o, sense anar més lluny, el discurs del voluntariat com a alternativa a la prestació pública de serveis defensat per Ana Botella a la Comunitat Autònoma de Madrid.

Crec que és perfectament possible reivindicar el valor d’allò comú des d’una perspectiva d’esquerres, sense caure en el parany de la 'privatització' o de la 'reducció del sector públic'. Quan ens comparem amb els països nòrdics, per exemple, envegem la magnitud del seu estat del benestar, però en canvi tendim a ignorar que són països amb un dens teixit associatiu que realitza importants funcions intermediadores entre l’estat i les persones. De fet, contràriament als termes en què ho planteja el neoliberalisme, la relació entre l’estat i la societat civil no té per què ser plantejada com un joc de suma zero. Al contrari, entre l’estat i la societat civil es pot produir una relació positiva de retroalimentació: quan més activa és la societat civil millor és el rendiment de les institucions públiques; les institucions, al seu torn, poden i han de jugar un paper fonamental en la promoció de diferents formes de participació social.

Davant de la crisi del sector públic, el pitjor que ens pot passar és tenir una societat fragmentada, desarticulada, que només sigui capaç de veure problemes individuals i d’albirar respostes per part d’un estat que, a la pràctica, es troba desbordat. Ens calen moltes més AMPES com la del Pau Casals, i molta més capacitat d’organització social en tots els àmbits. Ens cal una ciutadania que no espera que l’estat li resolgui tot, i que tampoc no opta pel 'campi qui pugui'. Una ciutadania que es compromet, que té cura i que lluita per allò que ens és comú.

Ismael Blanco, politòleg.