El 23-F a Rubí

Eduard Puigventós

Enguany segurament no parlarem gaire d'aquesta data tan assenyalada del 23 de febrer, aquella jornada on cada any recordem com de fràgil pot arribar a ser la nostra (encara) jove democràcia. El 2011, al commemorar-se el 30è aniversari de l'efemèride, els mitjans se'n feren força ressò, i noves dades, aportacions i interpretacions es concretaren en forma de llibres, documentals, reportatges... Amb el 23-F es posava punt i final a una Transició no sé si tan pacífica i exemplar com ens han volgut fer creure, però vaja, això són figues d'un altre paner. No és la meva intenció comentar les malifetes d'un talòs Tejero i la seva colla de mamarratxos, sinó fer un petit comentari sobre què passà a Rubí. En aquella època jo encara estava fent barretines, però com a historiador és un tema que sempre m'ha cridat l'atenció, encara que no l'he treballat mai profundament.

La gent no canvia d'un dia per l'altre. A la nostra ciutat, encara a inicis dels 80, hi havia grups d'extrema dreta ben organitzats: se'n podien veure alguns elements, amb camises blaves i retrats de José Antonio, a la plaça Pearson els diumenges al matí, muntant paradetes; Fuerza Nueva, el partit de l'ultra Blas Piñar, havia inaugurat un local al carrer Torrijos el 1979; el mateix any en què la seu del PSUC havia rebut un atac amb còctels molotov per part d'un grup anomenat Falange Negra Exterminadora, o que el local de Bandera Roja quedava completament destruït per un incendi intencionat. El periodista local Josep Ferrer-Domingo inclús havia estat amenaçat i havia patit un atac a casa seva per part dels nostàlgics del règim.

Per això, no ens ha d'estranyar que aquell 23 de febrer hi hagués a Rubí qui es prengués seriosament l'intent de cop d'estat. L'amic Jaume Parras ho explica molt bé al seu llibre La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament. Membres de partits i sindicats amagant noms i adreces dels seus membres, 'per si de cas' - i alguns potser preparant-se per anar a Perpinyà, com cantava La Trinca. Regidors i amics aplegats a l'Ajuntament, atents a la ràdio i la televisió; Miquel Llugany demanant a la policia que acudissin armats per defensar l'edifici; cotxes de gent compromesa amb la nova democràcia patrullant els carrers, abillats amb pals, ferros i porres; punts de trobada per informar-se de la tensa calma; inclús alguna topada perillosa amb un grup de feixistes al pont de can Cabanyes - els quals anaven armats amb pistoles i que haguessin pogut causar una tragèdia.

En l'entrevista que Parras li fa, l'alcalde Llugany reconeix que grups d'ultradretans s'havien reunit a diversos punts de Rubí, i alguns s'havien acostat a la caserna de la Guàrdia Civil, fusells en mà, per si el cop triomfava. Una caserna a on una ràdio que teníem a la nostra vila, de nom tan escaient com Radio Azul, portà l'emissora per posar-se a disposició dels guardes i per si calia celebrar un hipotètic triomf de la temptativa colpista. De manera oposada, la jove Ràdio Rubí, la primera emissora municipal de Catalunya, es posà de seguida al costat de les autoritats, i envià una unitat mòbil a l'Ajuntament, des d'on emeté tota la nit. De fet, fou el company Jordi Margarit, director de la ràdio, qui assabentà l'alcalde de la situació que s'estava vivint a Madrid.

'Fracasó el golpe de estado. Normalidad absoluta en Rubí', indicava Rubricata en la seva edició del 28 de febrer. Segur? O fou només la versió que es donà a la ciutadania? Potser ara que han passat uns anys hauríem de començar a investigar si realment tot va anar com sempre s'ha explicat...

Eduard Puigventós, historiador local.