La rierada de 1962

Jaume Parras

Jaume Parras

Està prou ben estudiat i documentat el caràcter irregular dels torrents i rieres del Vallès, que va des de l'extinció absoluta de la circulació superficial d'aigua durant els períodes secs de l'estiu, fins a cabals d'aigua que generen veritables inundacions. El 25 de setembre de 1962, semblava que el cel s'hagués obert a sobre el Vallès. No era pas la primera rierada d'aquelles dimensions que es produïa en la història de la nostra comarca, el 1870, el setembre de 1878, el gener de 1898 i febrer de 1944 va haver-hi rierades enormes, de magnitud igual o superior a la de 1962. Rierades, també en van haver els anys 1950, 1951, 1954 i el cabal de la riera de Rubí va arribar a augmentar fins a dues-centes quaranta vegades el seu valor mitjà. Posteriorment, aquell mateix any de 1962, el 4 i l'11 de novembre van haver-hi dues rierades més, de similar fúria que la del 25 de setembre. A diferència d'aquella, aquestes darreres van produir-se de dia i les aigües van trobar el llit de la riera ample i net d'obstacles i no van produir danys importants.

La nit del 25 de setembre ha quedat gravada en la memòria col·lectiva dels rubinencs com la pitjor de la seva història recent; aquella rierada va ser diferent. Va afectar la zona d'horts de l'Escardívol, uns terrenys plans a tocar de la riera on  fins al 1844, en què el curs de la riera va ser desviat fins a l'actual llera, havia estat la Parellada del Castell. Al llarg dels anys s'hi havien anat construint cases humils, algunes veritables barraques, que ocupaven el llit de la riera. Un testimoni d'excepció, Andreu Soronellas, que va perdre la casa, la dona i el fill aquella nit, ho descrivia amb tota nitidesa: "D'allà on hi havia la presó, allà hi havia vàries rengleres de cases que anaven fins baix la riera(...). Allà hi havia algunes barraques, fetes amb plaques d'uralita i un tros de porta". D'altres cases estaven millor construïdes; algunes amb fonaments; gairebé totes fetes amb la sorra de la pròpia riera.

Des de la revista Rubricata, ja s'havia anunciat el perill que significaven aquells habitatges i l'únic resultat fou la destitució del director del setmanari. Immigrants andalusos i murcians, i alguns rubinencs vells d'extracció social humil, hi tenien la llar. Els ulls del pont de l'Escorxador havien quedat parcialment tapats per les deixalles i runes que s'hi abocaven. Dels tres que tenia, sols en quedaven lliures un i mig. L'aigua caiguda aquell dia, amb una força terrible, arrossegà tot el que trobava al seu pas i el pont va quedar taponat, convertint-se en una presa que va acabar enfonsant-se per la força de les aigües.

Les pèrdues es van estimar en uns 400 milions de pessetes d'aleshores. De les més de 80 cases que tenia el barri de l'Escardívol, només en van quedar les parets de tres, completament destruïdes; de les altres no en restà res. Les cases de la part baixa de Can Fatjó també en resultaren molt afectades. Els morts foren uns cinc-cents, ja que als 256 morts oficials s'ha d'afegir una quantitat important que no estava censada a la població. Va ser impossible determinar la quantitat de gent que hi vivia. "Ningú no sabrà mai la gent que es va emportar la rierada", afirmava el mateix Andreu Soronellas.

Els cadàvers d'algunes d'aquelles persones foren trobats en el Llobregat i fins i tot en zones tan llunyanes com Sant Carles de la Ràpita, prop del Delta de l'Ebre, on els pescadors en varen treure del mar durant setmanes. Cases, fàbriques i horts havien deixat d'existir: el barri de l'Escardívol i la part baixa de Can Fatjó; l'escorxador municipal; les fàbriques de Joan Arch, de Francisco Comellas, la serradora de Ramon Piera, la indústria tèxtil de Marcel·lí Parreras; els ponts del carrer Cadmo, de la riera i del torrent de can Xercavins; les fonts del Bullidor i del Felip; tot va desaparèixer. Moltes més indústries van quedar molt danyades i va desaparèixer també aquell Rubí tranquil, de llargues passejades, que durant tants anys havien estat un costum dels rubinencs. Molts rubinencs van ajudar, desinteressadament, des dels primers moments però altres es van aprofitar de la desgràcia i l'organització de l'Ajuntament va deixar molt que desitjar. "Va haver gent d'aquí Rubí que es va aprofitar, fins a darrera hora, de  tot el que va poder. Ho robaven tot", "Una organització ben feta, dels de la "mano alta", res de res. Presumir molt, però organitzar poc". Arreu del Vallès i les zones afectades, la improvisació i la ineficiència foren tan grans que el governador civil, Matías Vega Guerra, fou destituït del càrrec.

Com a resultes de la rierada, l'Ajuntament canvià d'alcalde. El 20 de novembre de 1962, una de les dates sagrades del calendari franquista que recordava la mort de José Antonio Primo de Rivera, fou nomenat Manuel Murillo en substitució de Ramon Farran que havia estat alcalde accidental durant 36 dies. El cessament de Miquel Rufé va produir-se amb l'excusa d'haver-se negat a fer portar la camisa blava, falangista, als joves "escoltes" que participaven en les tasques de reconstrucció. La veritat era que feia temps, des del relleu de Josep Fortino, que el cessament es venia cuinant entre els sectors falangistes. El nou alcalde, Manuel Murillo, era un franquista convençut, que ja havia ostentat els càrrecs de Delegat Local de la CNS (sindicats franquistes) i del Frente de Juventudes (organització juvenil franquista). S'inicià aleshores una nova etapa política que significà una nova embranzida del franquisme militant, que trencà la lenta recuperació de la identitat rubinenca iniciada amb l'alcalde Fortino. Uns mesos més tard, l'any 1963, i per motius ben diferents, com si el destí volgués compensar la deriva franquista del nou Ajuntament, coincidint amb l'inici de la renovació del Concili Vaticà II, es produí la substitució de mossèn Miquel Rubio per mossèn Jaume Torrent, procedent de la parròquia del Bruc i de caràcter marcadament democràtic, el qual impulsà Acció Catòlica i la Joventut Obrera Catòlica. Amb el pas dels anys, el paper de l'església, amb mossèn Jaume al capdavant i el decidit treball d'altres capellans com mossèn Sebastià, mossèn Joaquim Brustenga o mossèn Blai Blanquer s'havia de convertir en un punt de referència cultural i de progrés a la vila.

Jaume Parras, historiador